Fa uns dies La Stampa analitzava a Pavese? Per i francesi
è il Gatsby del Piemonte com des de França s’està reivindicant la figura d’aquest escriptor italià tot emparentant-lo amb el personatge més emblemàtic de Francis Scott Fitzgerald.
Leggendario, struggente Gatsby piemontese! Nel suo pretendere di risvegliare vecchie ceneri di amore e nell’imparare l’arduo mestiere di vivere, un provinciale, come l’altro che arranca sulla spiaggia di Long Island, affatato da una visione di fragili grazie, commovente e ridicolo; ma soprattutto solo come gli eroi di Melville che ha tradotto. Solo a vegliare sotto le finestre di tante Daisy indifferenti, a fare la guardia a niente.
Sobre el personatge de Gatsby s’han dit moltes coses, però aquesta identificació amb Cesare Pavese és ben nova. No ho és tant, en canvi, traçar relacionar la novel·la de Fitzgerald amb la crisi econòmica, com La biblioteca del crac: los libros que cotizan en el derrumbe de la Bolsa, la Revista Ñ
Que Gatsby sigui notícia, encara que indirecta, és una bona notícia. Com a mínim, aquest interludi informatiu i literari hauria de ser suficient pretext per recòrrer a la lectura d’El gran Gatsby (Edicions 62), disponible des del mes de maig en una reedició excel·lent traducció i que s’obre amb una d’aquelles entrades que enganxen. I ja no pots deixar estar el llibre fins el final:
En els meus anys de joventut, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em donà un consell en el qual no he parat de rumia de llavors ençà.
"Sempre que et vinguin ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut".
No va dir res més, però com que ell i jo sempre hem estat excepcionalment comunicatius, bé que d’una manera reservada, vaig donar per entès que volia dir molt més que allò.
