Aquesta és la pregunta que planteja Mario Baudino a La Stampa a l’article Joyce & C. ma chi se li legge?. L’autor repassa moltes de les valoracions que s’han fet al llarg del segle XX sobre els que es suposen són autors indiscutibles d’un cànon intocable. I el resultat és com crítics, escriptors i teòrics tan bon punt exalten un tipus d’obres com es troben d’altres que descarten.
Amb una excepció: l’Ulises de James Joyce. El llibre, respectat per gairebé la major part de la intel·lectualitat contemporània, potser no superi el pas del temps. Baudino rescata opinions formades per qüestionar-se la sobrevaloració d’aquesta gran obra literària.
L’article és un posar en dubte la grandesa de l’Ulises de la mà de pensadors com ara Giuseppe Russo, Jacques Derrida, Roddy Dooyle, Alfonso Berardinelli…i en definitiva revisar els criteris que han erigit l’opinió sobre un determinat llibre:
Il vero problema è come guardare alla «pregiudiziale novecentesca per cui il capolavoro è il punto più avanzato di una linea che corre verso il futuro». Ora questo pregiudizio «progressista» è caduto, e «bisogna rivedere i criteri per i quali si è formato un giudizio su un certo libro». Dopodiché, a ognuno le sue valutazioni. «Personalmente ritengo sopravvalutatissimi Ezra Pound come poeta, e Heidegger come filosofo – conclude Berardinelli -. Per non parlare dell’arte. De Chirico scrisse di Cézanne che dipingeva male e dunque era imitabile: di qui la sua fortuna». Il canone è instabile, non garantisce. E la caccia ai sopravvalutati, alla fine, non risparmia nessuno.
[@Foto]
