Molt s’havia escrit sobre les cites i dedicatòries que nodreixen els llibres. Allò que no semblava tan freqüent era extrapolar el noble art de dedicar també als premis. Però d’un temps ençà ens hem ho hem trobat per triplicat:
Fa només uns dies llegiem com Juan Marsé (Barcelona. 1933) li dedicava el Premi Cervantes a Paulette Goddard, una de les seves actrius preferides i dona de Charles Chaplin, de qui es va enamorar perdudament als tretze anys.
Un alte exemple és Antonio Lobo Antunes (Lisboa, 1942), Premi FIL a tota una vida, que va improvisar un discurs molt emocional en el que va reconèixer que els mestres de la seva vida i de la seva escriptura han estat un boig, un malalt terminal i un nen moribund.
el loco que le dice que el mundo está hecho por detrás, la mujer
desahuciada que no ha ido antes a la consulta del médico porque no
tiene dinero, "y no tener dinero es como no tener alma", y el niño que
está enfermo de cáncer y que finalmente muere y le deja a él
reflexionando sobre la fugacidad cabrona del tiempo
El darrer en afegir-se a la moda de la dedicatòria particular però igualment sentida ha estat el que serà protagonista indiscutible del dia. Es tracta del flamant premi Nobel de literatura 2008, Jean-Marie Gustave Le Clézio (Niça, 1940) qui ha dedicat el seu guardó a l’Elvira, una jove de Darién (Panamà) que contava contes "en un bosc allunyat de la sofisticació de la literatura i que era exemple d’un art que s’expressava amb la major força i autenticitat".
En definitiva una manera de recordar que darrere dels grans escriptors sempre hi serem els lectors anònims o els personatges decisius de la infància.
Tots tenim algun personatge que ens ha influit decisivament a la nostra infantesa, encara que de vegades se’n vagi de la memòria