Si ahir mateix reflexionava sobre el fet de que l’edat "no és un distintiu elemental" a l’hora de valorar un llibre, sembla per lògica que la identitat cultural tampoc ho hauria de ser. Però només obrir l’edició d’avui d’El Periódico de Catalunya ens trobem amb el següent titular: La literatura francesa premia els escriptors multiculturals.
La notícia fa referència a la concessió aquests dies de dos dels premis més importants en llengua francesa, tot i que no s’estalvia d’incloure també referències a la "sang mestissa" del Nobel Le Clézio o la "sang espanyola" del premi Médicis, nascut a Algèria, Jean-Marie Blas de Roblès:
Els premis literaris més prestigiosos de França, el Goncourt i el Renaudot, van ser atorgats ahir a un afganès, Atiq Rahimi, i a un guineà, Tierno Monénembo, respectivament. Els dos escriptors es van refugiar a França fugint de la violència als seus països natals i utilitzen la llengua de Molière per abordar en els seus llibres l’opressió de les seves societats d’origen.
Aquesta manera de distingir la persona pel tret identitari, ja la va patir Najat El Hachmi quan es va emportar aquest any el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la L’últim patriarca (Planeta). L’escriptora no es va sentir molt còmoda durant les primeres entrevistes quan es feia una referència abusiva al seu origen amazic i el paper de la tan polititzada integració cultural de la immigració a Catalunya.
PD: He de confessar que m’he deixat portar per les aparences. Vaig creure que L’últim patriarca era un premi més concedit per temes al marge d’alló estrictament necessari. Justament fa un parell d’hores que l’he acabat i penso que és molt bo.
