En uns temps com els actuals que es mesuren pel canvi constant, s’ha demostrat sobradament com l’experiència no és un valor en alça. Ho és la novetat i l’originalitat.
I així, amb aquestes premisses, durant els darrers anys (especialment la dècada dels noranta) la indústria editorial ha erigit un grup heterogeni de joves talents atractius de cara a fer campanyes de màrqueting a mida. El resultat: el llançament de productes emmascarats en embolcall literaris amb dates massa curtes de caducitat. Un cop esgotat el fenomen el sector ja disposa de recanvis suficients per mantenir el mercat viu.
La llista dels ara veterans que van obrir una via per a la creació jove l’encapçala José Ángel Mañas i Historias del Kronen amb 23 anys (1994), finalista del premi Nadal; Ray Loriga i Lo peor de todo (1992) amb 25 anys; Lucía Etxebarría guanyadora de 29 anys del Nadal amb Lucía y los cuerpos celestes (1998); i Espido Freire, premi Planeta als 25 anys amb Melocotones helados (1999).
Però, quan semblava que el sistema es retroalimentava d’aquesta manera, llegim a Público que ara "Los jóvenes no son rentables", la qual cosa fa preguntar-se: on són ara els escriptors sobre la vintena, els nascuts entre 1980-1985?, ens referim a la coneguda com a Generación Nocilla (per la novel·la Nocilla dream d’Agustín Fernández Mallo) on destaquen noms com els de Paula Cifuentes, Elena Medel, María Zaragoza o Juan Gómez Bárcena que tot i estar premiats no sonen amb tanta força com els seus predecessors.
En España nunca ha habido mucho interés por publicar nuevos autores", constata Constantino Bértolo, editor de Caballo de Troya y descubridor de Ray Loriga. La industria editorial niega que les esté afectando la crisis, pero como admite José María Gala, director de la Fundación Antonio Gala, "la tendencia es no apostar por lo desconocido". Nadie quiere jugársela. ¿Por qué no? ¿Por qué esta vez se guarda la ropa y antes el dinero parecía salir de debajo de las piedras?.
No obstant, aquest fenomen no es pot subscriure completament pel que fa a l’edició en llengua catalana. Fa uns mesos llegíem a Cultura21 l’article Escriptors sota la trentena que recollia la coincidència de quatre títols d’autors catalans joves: Defensa pròpia de Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes (Mallorca, 1980); Imagina un carrer de Guillem Sala Lorda (Barcelona, 1974) i Dies feliços a la presó de Martí Sales (Barcelona, 1979).
El que es demostra com a mínim és que als joves se’ls publica en català, però ajuntant aquestes quatre novel·les, i fins i tot afegint d’altres condicionades també per l’edat dels seus autors, les similituds són tan difícils de trobar que resultaria agosarat parlar de Generació Cacaolat, ni tan sols per contraposició o juxtaposició a la Nocilla espanyola.
És evident que l’edat no és un distintiu elemental a l’hora d’estudiar un llibre, però la veritat és que aquesta lleva ha generat diversitat d’opinions en l’àmbit de la crítica literària catalana. No és nou que surtin autors d’edat tan jove, però de vegades certes actituds sí que en depenen. Que Rimbaud deixés d’escriure als 19 anys és, a més de genial, simptomàtic de la seva obra. O que Javier Marías veiés el seu primer llibre (Los dominios del lobo) publicat als 19. El que està clar és que quan surt un autor novell la crítica s’hi llança a sobre: que Julio Cortázar digués que la seva primera novel·la la va acabar als 9 anys, volia dir una altra cosa, n’estava fent mofa.
