Els principals diaris italians (a la imatge el rànquing de La Stampa, però també coincideix Il corriere della sera, entre d’altres) coincideixen en situar Il gioco dell’angelo (Mondadori) de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) en primera posició dels llibres més venuts de la setmana, per davant d’autors locals com ara Andrea Camilleri, Roberto Saviano o Valerio Manfredi.
La traducció a l’italià d’El joc de l’àngel (Planeta) ha aconseguit les dues condicions més cobejades pels editors: interès per part dels lectors i dels mitjans de comunicació.
Però a més, gràcies a la publicació d’aquesta novel·la, que recordem és la segona part d’un projecte de tetralogia iniciat amb L’ombra del vent, els italians estan descobrint una nova perspectiva de Barcelona, la d’una ciutat literària.
Així ho recull Dario Olivero a La Repubblica, que amb el pretext de "la seconda prova di Zafón dopo L’ombra del vento" escriu l’article Libri Cristina Barcelona "tutto dedicato alla città catalana" passant pel barri de Gràcia de Mercè Rodoreda o pels carrers nocturns i inspiradors d’Enrique Vila-Matas:
scrittore made in Barcellona racconta la sua città attraverso l’arte della digressione. Non si capisce se Barcellona è la musa o semplicemente il pretesto per parlare d’altro. Della città si parla soprattutto nella prima parte, poi si vola via a si passa a Savinio, Kafka, Robert Walser, Bartleby lo scrivano, Matroianni, il faro di Cascais, Fitzgerald, Chet Baker. Un assaggio: "Barcellona è la Madame Bovary delle città di questo mondo, città nervosissima dove non dura niente, neanche le cose più recenti".
Potser, aquest interès literari per la ciutat ha estat a l’origen de la publicació d’una Guia de la Barcelona de Carlos Ruiz Zafón, escrita pel periodista Sergi Doria, amb la proposta d’un recorregut per la Barcelona real i la imaginada per l’escriptor català, a través de referències de L’ombra del vent, El joc de l’àngel i, també, Marina.
