Eric Hobsbawm (Alexandria, 1917) ha estat investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona. Una distinció que dignifica a l’insigne historiador egipci -autor de nombroses obres de referència de la història contemporània-, però també a la institució gironina que ha valorat la col·laboració de Hobsbawm com professor convidat de la Càtedra Ferrater Mora. Durant l’acte d’investidura, tal com ho recull el Diari de Girona:
Hobsbawm va agrair aquest reconeixement i va afirmar que "em fa il·lusió que un historiador massa vell encara pugui rebre aquest tipus de reconeixement". Durant el seu discurs va destacar la feina dels historiadors Vicenç Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana. Hobsbawm va elogiar la cultura catalana per haver aconseguit combinar la conservació dels seus orígens amb la participació en el món de forma reconeguda.
Aquesta notícia serveix per parlar de l’article de Castillo y va Franco de Pierre Assouline, on el periodista i crític literari es frega els ulls al descobrir el nom de Michel del Castillo i el general Franco "colze a colze a una mateixa coberta", en referència al llibre Le temps de Franco (Fayard).
Com l’autor, Del Castillo, no és ni un biògraf, ni un historiador, ha escrit un relat sobre Francisco Franco Bahamonde que, com sosté Assouline, "podria servir de model als que tenen present de renovar el gènere «Vida de… »" centrada en aprofundir en les contradiccions del dictador segons la percepció "d’un francès de sensibilitat espanyola […] republicà moderat guanyat pel juancarlisme que […] ha llegit i ha rellegit els bons autors (Bennassar, Beevor, Brenan, Nourry, Preston, Crozier, Vazquez Montalban), abans de fer-ne la seva".
Tot i que Castillo comparteix l’opinió dels molts historiadors de l’Espanya contemporània, és indulgent amb alguns aspectes del dictador . El més curiós d’ells fa referència, no a la seva competència com a militar o polític al que qualifica de "un militar químicament pur". Al contrari, té a veure amb el seu somriure: "au sourire faussement épanoui qui lui donnait un air de ravi de la crèche" (al somriure falsament alegre que li donava un aire d’encantador d’infants)
Irònic. Potser, però aquest comentari em serveix per tornar a Hobsbawn i explicar el perquè del títol d’aquesta entrada. Un dels llibres o tractats més complets sobre la centúria passada és Historia del siglo XX (Crítica) d’Eric J. Hobsbawn. I com m’agrada trobar allò que hi ha de positiu en les persones, fins i toto en algú com Francisco Franco, he trobat aquest fragment que elogia al dictador encara que sigui per mostrar-se a la contra d’un altre com ell:
Hitler era un artista frustrado que finalmente descubrió a un joven arquitecto competente, Albert Speer, capaz de llevar a la práctica sus proyectos colosales. Sin embargo, ni Mussolini, ni Stalin, ni Franco, todos los cuales inspiraron sus propios mastodontes arquitectónicos, albergaban inicialmente tal tipo de ambiciones personales.
Com s’acostuma a dir: la incultura dels més forts, de vegades és la millor protecció per la cultura.
[Article escrit tal dia com avui que gràcies al jutge Garzón, sabem del tot segur que "Franco ha muerto"]
