La seva mort a l’aeroport de Bangkog, en terreny de ningú, esperant un enllaç, tot sol, semblava el final imaginat d’una novel·la. Manuel Vázquez Montalbán va ser pare literari del detectiu Pepe Carvalho, el seu cognom va inspirar el comissario Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri.
Gastrònom, assagista en àmbits tan poc culturals com l’esportiu, poeta, columnista, en definitiva un professional de l’escriptura en qualsevol de les seves ramificacions.
Un dia de tardor, com el d’avui de fa uns quinze anys, sortia caminant del recinte de la Complutense de Madrid cap a una zona més poblada de la ciutat. En un carrer que donava a un parc vaig veure Montalbán que es dirigia en direcció contrària a la meva. Eren temps en que no em feia vergonya declarar que de gran volia ser escriptora. Basava, això sí, tota les meves esperances en una inspiració que arribava amb conta gotes.
Per escriure una pàgina necessitava tres mesos, Montalbán en tres mesos enllestia una novel·la, entregava puntualment un parell d’articles d’opinió diaris, col·laborava en tertúlies radiofòniques i prologava una novetats editorial que prèviament havia llegit. Em feia molta ràbia i em vaig afegir al grup de malpensats que acusava Montalbán de fer servir ‘ajudants’. Tal capacitat de treball i responsabilitat no sembla possible en un ens animal dedicat a les lletres. Ara que entenc millor el que significa dedicar-se a escriure, demano perdó pels meus pensaments envejosos. Una mica tard per fer-li arribat a la persona, però a temps per oferir un reconeixement a la seva obra.
Tal dia com avui és una ocasió immillorable per llegir Montalbán durectament o alguna de les paaules que han escrit sobre ell. O bé per sumar-se a qualsevol dels diferents actes organitzats per recordar-li. Alguns tan singulars com el de Negra y criminal que inclou la ingesta de musclos a la salut de l’escriptor gourmet.
