La novel·la Tòquio
Blues (Empúries) de Haruki Murakami serà aviat una pel·lícula. El rodatge, a càrrec del director franc-vietnamita Tran Anh Hung (L’olor de la papaia verda), començarà passat l’estiu i es preveu que arribi a les pantalles en 2010.
Tòquio Blues -en japonès titulat Norwegian Wood com a homenatge a la cançó dels Beatles- narra la
relació entre un jove universitari amb la núvia del seu millor i únic amic,
que es va suïcidar un any abans. La novel·la, he venut 9 milions
d’exemplars al Japó i ha estat traduïda a 33 idiomes, la qual cosa la converteix en l’èxit comercial més important de la literatura nipona recent.
Potser em va agradar més i tot Kafka a la platja, però igualment és un gran llibre.
Tinc algun comentari en alguna banda tant del Tokyo Blues com del Kafka a la Platja. De Murakami primer dir que és un autor singular. Provablement és més conegut i llegit fora del Japó, que no pas a dins. Pels que ens apassiona el Japó, és un dels primers novel·listes que sóm capaços de llegir en japonès, precisament perquè la seva escriptura no és massa japonesa, és a dir que les metàfores que utilitza ens són més properes a nosaltres que els japonesos. Per això molts japonesos expliquen que no acaben d’entendre l’obra de Murakami.
Tanmateix no deixa de tenir una forta escència japonèsa en bàsicament dues coses:
-La frontera borrosa entre l’estat de somni i el de realitat. La frontera borrosa entre aquest món i l’altre.
-Històries en què apareix una sexualitat fora del normal. I això és un constant en la literatura japonesa moderna o no tant moderna. En una societat on les normes socials són tant estrictes pel què fa als papers de cadascú, contrasta amb un món de la literatiura i les arts, on tot allò que està socialment restingit afloreix. Només cal llegir “kitchen” de Banana Yoshiimoto, o “Confessions d’una màscara” de Mishima, o veure el teatre Kabuki (on tots els actors són homes) o el Takarakuza (on tots són dones), o veure el gran nombre de locals que existeixen en tot el país on s’ofereixen espectacles de transvesitits.
Primer em vaig llegir “Tokyo Blues” i “El meu amor Sputnik” i em va semblar un autor fàcil de llegir, amè i divertit, un autor adolescent. Però amb “Kafka a la Platja” em va realment sorprendre.