Han estat des de sempre sospites silenciades que, ni que sigui amb mig mil·lenni de retard, es tornen indiscutibles: Cristòfor Colom va ser català. No genovès, italià, portuguès o gadità. Català simplement. O més concretament, en paraules de l’especialista Nito Verdera: "era natural d’un territori de l’Antiga Corona d’Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".
Com qualsevol estudi encetat per un català sobre el tema és directament considerat tendenciós, hem hagut d’esperar a l’aportació -des de les llunyanes terres d’Obama- d’un tal Charles Merrill i una tal Estelle Irizarry perquè la tesi de la catalanitat de Colom cobri forma i força.
La resposta a perquè es va amagar la catalanitat de Colom “es pot veure que va ser ell mateix el primer interessat i que Ferran II el va seguir en aquest engany”. Així ho explica Jordi Ferré, l’editor de Cossetània que aquests dies presenta Colom. 500 anys enganyats. Perquè s’amaga l’origen català del descobridor d’Amèrica, l’estudi del professor Charles J. Merrill de la Universitat de Mount Saint Mary, que ha arribat a la catalanitat de Colom després de 18 anys d’una investigació que condensa en aquest llibre que recull i argumenta les seves troballes.
I per completar la tesi d’en Merrill ens arriba, gairebé en paral·lel, El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) d’Estelle Irizarry, professora emèrita de la universitat de Georgetown, que estudiant les particularitats lèxiques, morfològiques, ortogràfiques i sintàctiques que es troben en els escrits en –presumpte- castellà de Colom “apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte". I aquest incorrecte castellà no és altre que el nostre estimat català.
