Primer de tot diré que no tinc res en contra d’en Barak Obama. Potser, trobo una mica prematur la concessió d’un Premi Nobel de la Pau a algú a qui encara li resten entre tres i set anys de mandat, què és massa temps com per no cedir a la temptació de muntar alguna d’aquestes guerres express a les quals pràcticament tots els president dels EEUU s’han abonat per tal de millorar els seus índex de popularitat en moments de necessitat.
Crec que la meva perplexitat d’aquest premi només hagués estat superada si en comptes de ser el de la pau fos el de literatura. O potser no, perquè revisant la meva heterogènia hemeroteca, trobo que abunden les referències d’un Obama en clau literària.
D’entrada ja sabem que aquest president en té escrit el llibre Dreams from My Father, que ha comtat amb una triple distnció: el de figurar entre els èxits de vendes de l’any passat, constar com un dels 25 llibres més influent dels darrers 25 anys i el de formar-ne part de l’exclusiu club dels 10 llibres dels quals més es presumeix d’haver llegit, sense haver-ho fet.
A més, la història d’Obama amb el Premi Nobel de Literatura és més estreta del que ens podria semblar. Primer si revisem les preferències lectores del mandatari té en el seu top 3 de capçalera precisament tres guardonats amb aquesta distinció:
El quadern daurat de Doris Lessing, Cancer Ward d’Aleksandr Solzhenitsyn i La canción de Salomón de Toni Morrison.
I a més trobem per duplicat una relació amb la Toni Morrisson, la darrera premi Nobel de literatura nord-americana, que en el moment més intens de la cursa electoral cap a la Casa Blanca va recomanar votar per en Barack Obama perquè “els seus discursos estan exempts de la retòrica argòtica de McCain, perquè no massacra la llengua com Sarah Palin i perquè les seves paraules són transcendides per una visió poètica del món”.
No es deia que l’Acadèmia Sueca volia premiar un poeta? Doncs s’han perdut l’opció Obama.
Així ens quedaria vacant la plaça del Premi Nobel de la Pau 2009. La meva proposta personal –i compartida– seria, després de llegir el magnífic Tres tasses de te (Amsterdam) el protagonista de la història real, en Greg Mortenson -que el periodista David Oliver Relin ha compartit i escrit-, un escalador nord-americà que després d’estar a punt de morir al seu intent d’assolir el cim del K2 i agraït perquè li havien salvat la vida i li havien acollit com a un més, va prometre al poble de Korphe (Pakistan) que construiria una escola.
Més de 15 anys després, superant tota mena d’adversitats, Mortenson ha aconseguit construït 78 escoles a les àrees més perilloses i remotes de l’Afganistan i Pakistan. I ha portat l’educació a 30.000 menors, incloent-hi 18.000 nenes.
Tal com recorda Nelson Mandela: “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”.
El llibre ha estat durant dos anys a la llista dels més venuts als Estats Units, superant els 3 milions de còpies i la trentena de traduccions. A més el seu missatge s’ha adaptat en dos llibres diferents per arribar a joves i nens.
Relacionar Greg Mortenson amb el Premi Nobel de la Pau no és una bogeria meva. El passat mes de gener va ser formalment proposat per varis congressistes nord-americans per a rebre aquest guardó pels seus “esfuerzos humanitarios en Asia Central y por su modo de luchar contra el extremismo y el terrorismo construyendo escuelas en el país que vio nacer y alimenta a los talibanes”.
S’ha perdut l’ocasió de premiar en Mortenson però ens queda el seu exemple en forma de memòria que com recomana Cesc Serahima al seu blog s’ha de llegir "i podreu comprovar que al món – com al nostre país – tot està per fer i tot és possible…!"
[@Il·lustració: Tom Bachtell
| The New Yorker]
