Aquesta setmana dedicarem una entrada diària a la poesia (després de l’aperitiu d’en e. e. cummings), i obrim la proposta amb la inesperada concessió a Carol Ann Duffy (Glasgow, 1955) del títol de poeta llorejada i rapsoda oficial del Regne Unit. Duffy substitueix a en William Langley i representarà el càrrec durant 10 anys a canvi d’un salari simbòlic de 6.500 euros.
Trenca la poetessa amb moltes tradicions. En 341 anys de vida d’aquest càrrec honorífic, cap dona havia estat designada, cap havia nascut a Escòcia i, encara que han passat representants del col·lectiu gai, ella és la primera lesbiana reconeguda amb aquesta honorable distinció. La seva orientació sexual li va impedir accedir al càrrec abans tal com recull El Periòdico:
Llicenciada en Filosofia, ja figurava com a favorita en les apostes quan, ara fa una dècada, el llavors primer ministre Tony Blair va haver de proposar un poeta per ocupar el càrrec, que havia quedat vacant arran de la mort de Ted Hughes. En l’últim moment, Blair va optar per Andrew Motion, tement que les classes mitjanes benpensants no assimilessin el nomenament d’una dona que, a més a més, no amaga que és lesbiana.
Quant els seus poemes "parlen de personatges i problemes contemporanis, i reflecteixen els temps que vivim i la quotidianitat". Aquest és un bon exemple:
Dedicated with love to the
memory of UA Fanthorpe
We first met when your last breath
cooled in my palm like an egg;
you dead, and a thrush outside
sang it was morning.
I backed out of the room, feeling
the flowers freshen and shine in my arms.The night before, we met again, to unsay
unbearable farewells, to see
our eyes brighten with re-strung tears.
O I had my sudden wish –
though I barely knew you –
to stand at the door of your house,
feeling my heartbeat calm,
as they carried you in, home, home and healing.
Then slow weeks, removing the wheelchair, the drugs,
the oxygen mask and tank, the commode,
the appointment cards,
until it was summer again
and I saw you open the doors to the gift of your garden.Strange and beautiful to see
the roses close to their own premonitions,
the grass sweeten and cool and green
where a blackbird eased a worm into the lawn.
There you were,
a glass of lemony wine in each hand,
walking towards me always, your magnolia tree
marrying itself to the May air.How you talked! And how I listened,
spellbound, humbled, daughterly,
to your tall tales, your wise words,
the joy of your accent, unenglish, dancey, humorous;
watching your ash hair flare and redden,
the loving litany of who we had been
making me place my hands in your warm hands,
younger than mine are now.
Then time only the moon. And the balm of dusk.
And you my mother.
[@Foto: Reuters]
