Abans de tot, he de reconèixer la meva particular predilecció per dos comissaris italians de ficció. L’un és en Savio Montalbano d’Andrea Camilleri. L’altre el Guido Brunetti de Donna Leon. Coincidències o no, Edicions 62 (qui publica a tots dos en català) acostuma a fer coincidir en el temps les darreres investigacions policials d’ambdós protagonistes, o si més no les novetats editorials del seus respectius autors. Perquè no sempre Camilleri i Leon lliuren una trama dedicada als seus personatges de referència. De fet, en el cas d’Andrea Camilleri (Sicília, 1925) això serà casi impossible, d’ara endavant, si fem cas de la seva ferma declaració de no tornar a escriure una novel·la més protagonitzada per Montalbano.
I de moment l’amenaça l’ha complert. Primer amb La pensió Eva, "la primera i única novel·la d’amor" de l’escriptor, i ara amb No sabeu pas. Els amics, els enemics, la Màfia, recent Premi Internacional de Novel·la Negra, que retrata l’univers criminal del capo mafiós Bernardo Provenzano: per primera vegada, també, el protagonista és un personatge real, como ho és "l’empresa" que dirigia de manera fèrria i sanguinària.
Els que ens sentim una mica orfes de Montalbano ens conformarem amb aquests petits oasis en forma de reedicions. Del que podem gaudir des de principis de novembre és de l’Estoig Andrea Camilleri que conté primeres novel·les del personatge com ara La forma de l’aigua, El gos de terracota i El lladre de pastissets, però també un breu opuscle que considero una joia de comprensió: Coses que sé d’en Montalbano.
És precisament en aquesta brevíssima obra on podem entendre, i fins i tot aprovar, els motius de la renúncia a escriure un cas novel·lat de Montalbano més (accepta, això sí, el format de conte) per part de Camilleri:
[…] és que després del G8 no en sóc capaç més. Un personatge que forma part de la policia i que té unes determinades idees, quan es trona davant dels fets del G8, en què una part de la policia no es va comportar gens com calia, què fa? És possible fer veure que no ha passat res? […] Per tant, en el moment que hagués d’escriure una altra novel·la sobre en Montalbano, hauria de plantejar massa crisis del personatge, i això no és possible. […] En definitiva, hi ha hagut una profunda crisi, en Montalbano no pot deixar de registrar-la, i això no es pot traslladar en una novel·la, perquè la història té molts matisos, és molt complexa, i aquesta complexitat la novel·la no pot registrar-la.
Camilleri, superada la vuitantena no abandona l’ofici d’escriure. Abans és capaç d’explorar nous escenaris argumentals, que eludir una realitat no compartida i que pot comprometre la integritat del seu personatge i, per extensió, la d’ell mateix.
PD: Un darrer apunt marginat. L’univers de Donna Leon també compte amb una novetat al catàleg d’Edicions 62, que com aquí no en tenia cabuda, serà objecte d’una entrada al bloc ben aviat.
