No volia deixa passar més temps sense fer una referència a La familia del meu pare (Empúries/Mondadori), el darrer llibre de Lolita Bosch (Barcelona, 1970) que s’ha presentat fa uns dies simultàniament en català i castellà (com ja va fer en el seu moment amb les molt elogiades Qui vam ser i Insòlit somni, insòlita veritat).
La nova novel·la de Bosch és una crònica particular sobre la mort del pare i el retorn a la ciutat comtal, que és un retorn als orígens. L’escriptora recupera la memòria de la seva família tot barrejant els documents i testimonis reals amb ficcions. Trobem a les pàgines del llibre les vides dels cinc Ròmul Bosch: des del primer, que fou alcalde de Barcelona (1905) i responsable de la construcció de l’actual Moll de la Fusta, fins al moment just en què l’últim Ròmul Bosch, ja tocant el segle XXI, aprèn a pronunciar la paraula pare.
I és així que comença (en castellà) la novel·la:
Yo no nací en un lugar sino en una historia. Y cuando me llamaron para decirme que mi padre había muerto estaba a 10.000 kilómetros de aquí. En aquel instante la tierra se sacudió y un fuerte terremoto me obligó a dejarlo todo y salir de casa.
Si la Viquipèdia no s’ha descomptat es tracta de l’obra número catorze d’una escriptora que ha passejat per diferents gèneres: de l’infantil, al juvenil, de les cròniques mexicanes a novel·les de ficció, com és el cas de la que parlem ara.
Lolita Bosch, llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona i amb un postgrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, és una entusiasta de la literatura i del treball artesanal darrera de l’escriptura, tal com es pot reconèixer al curs que imparteix sobre Novel·la: pensament i escriptura que ofereix cada dijous a la llibreria La Central de C/Mallorca.
