Sóc un escriptor català que escric en castellà per raons de tipus històric i polític. A l’escola ensenyaven en castellà, la cultura popular (la dels tebeos, les publicacions…) era en castellà, i quan vaig començar a escriure ho vaig fer en castellà. Crec que cadascú ha d’expressar-se en la llengua que li doni la gana, crec que la llibertat és el primer de tot.
Primer vaig provar sort al món de la traducció (El pabellón de oro de Yukio Mishima de la versió francesa). Es guanyava tan poc que vaig passar-me a l’escriptura. Va ser una decisió pròpia i arriscada, però era el que volia fer i ha funcionat. Tot i això m’he negat a que em tradueixin al català, perquè no hi veig cap problema en llegir-me a Catalunya en la llengua original.
Com a escriptor sóc lent. Normalment trigo tres anys en acabar una novel·la. Ara fa dos anys que estic en procés de creació d’una nova història, això significa que em queda un per presentar el que serà el meu nou llibre. Com a lector, trobo a faltar les emocions de quan vaig llegir per primera vegada una història. Ara les meves lectures són més crítiques, més "professionals", això és com una fatalitat, una pèrdua d’innocència.
Si hagués de recomanar tres dels meus llibres a algú que encara no m’ha llegit escolliria Últimas tardes con Teresa (1966), El embrujo de Shanghai (1993) i Rabos de lagartija (2000). D’adaptacions al cinema? Cap ni una.
PD: Veure la resposta nº 16 de l’autor al Qüestionari Proust.
[Selecció de respostes de la conversa setmanal amb un/a autor/a dins l’espai de llibres d’El Matinari a Andorra7Ràdio… cada dimarts a les 11h]
